El blog de la fada despistada

(carta enviada als mitjans i, de moment publicada a l’Ara, 23 de maig de 2012)

Estic preocupada. Molt.  Aquestes anades i vingudes amb els horaris,  que si jornada intensiva, que si matí o tarda. Mesures i recomanacions que el Departament d’Ensenyament suggereix establint uns mínims i deixa en mans dels consells escolars la decisió; una decisió en la que ni mestres ni pares tenim prou capacitat ni autoritat pedagògica per prendre-la. Els primers perquè  la proposta llançada pel departament els suposa una millora en l’horari tot i que tots sabem que les condicions laborals han empitjorat (no són immunes a les afectacions de la crisi que esquitxen a tots els qui encara tenim sort d’estar treballant perquè l’atur avui dia es viu com una epidèmia difícil de paliar ni amb cures intensives) i per tant no decideixen objectivament; i els segons perquè no en sabem prou. No en sé prou, però del què n’estic completament convençuda és que ningú sap com poden afectar totes aquestes mesures de ratios i d’horaris en la qualitat educativa dels nostres jovenets, però l’administració recomana i els centres acaten i, si no funciona, cap problema, la mesura es retracta. I en aquest camí d’assaig-error, els únics que no poden fer enrera són els nois i noies que ja no recuperen el que no ha sortit bé.  No tenim un sistema de qualitat ni tan sols ben embastat i cada reforma, cada  mesura que es pren, ni que es fonamenti en arguments referents a l’estalvi que dictamina aquesta crisi (o poders superiors), no fan més que posar en evidència que el fracàs escolar és la mala nota d’aquest sistema que tenim de pandereta. Només quan tinguem bons projectes educatius,  mestres que excel·leixin en la seva professió, pares que no sobreprotegeixen els seus fills i assumeixin les seves responsabilitats (que, esclar, és més difícil que apuntar amb el dit l’escola i l’administració i els polítics com a culpables de tots els mals), només llavors podrem parlar que estem fent un pas endavant per deixar la pandereta i fer que sonin els violins. Només llavors podrem parlar de mesures d’estalvi que no afectin l’educació dels nostres fills, mesures d’estalvi d’avui que no haguem de pagar a un preu molt elevat demà.