Hora i mitja per arribar al fadauet: la primera hora he estat retinguda a la ronda, suposo que és una mena d’experiment perquè els humans coneguin més les ciutats on viuen i puguin apreciar tots els detalls de cada edifici, de cada pont i de cada zona verda. De moment, la zona “ronda de dalt” m’està provocant una mena de síndrome que s’assembla al mal humor però pitjor. Quan arribo al fadauet, busco aparcament, baixo del fado-mòbil i “clinc clinc clinc” … ha caigut la pedra màgica que porto sovint enganxada amb esparadrap a l’alçada d’algun xacra, però esclar, el síndrome de la ronda de tan pitjor que ès fa saltar l’humor i tot el que troba, avui, l’esparadrap. M’he acotxat per buscar la pedra i mentre m’agenollava se m’ha enganxat el vestit que portava a la sabata i el següent soroll que he sentit ha estat el “patapam” de l’entrebancada i amb l’entrebancada, la bossa, les claus, i el telèfon també han anat a parar al terra. De fons, unes rialles conegudes que s’acostaven: un futur examic m’estava observant sense cap intenció d’ajudar-me a recuperar tot el que estava escampat pel carrer, sobretot a recuperar una mica de la meva dignitat, i no ho feia perquè (i ho esmento literalment) “li semblava estar veient la Júlia Roberts en una de les seves pel·lícules” (encara no sé ben bé quina part de mi li pot recordar la Roberts), però el meu futur examic no és el Richard Gere i aquesta pel·lícula no ha acabat amb petó. He recollit la meva dignitat i sobretot la meva pedra (avui de color negre per allunyar la mala energia). Amb perspectiva i amb el vestit estripat m’estic fent un tip de riure … perquè al cap i a la fi, tot i aquests disbarats qüotidians, la pedra, la meva pedra és màgica.

Respon a neus fajas Cancel·la la resposta