El blog de la fada despistada

Conciliació… en sento parlar molt de conciliar, sobretot entre els entorns laborals (que en principi són escenaris on les persones treballen per guanyar-se un jornal, però això només és en principi perquè no hi ha dades científiques que provin que tothom hi treballi tot i que tots en sabem molt de bellugar papers i parlar de l’estrès de tant feinejar).  I com que tinc aquesta mena de curiositat vaig entrar a un poblat de llibres (crec que l’anomenen biblioteques) governat per uns personatges molt peculiars que em van recomenar que consultés un diccionari. I així ho vaig fer. Vaig buscar per la lletra “c” (aquests tipus de llibres tenen les paraules perfectament endreçades per una mena d’ordre que en diuen l’alfabètic), i un cop a la “c” allà hi era amb tota la seva grandesa: “conciliació”. I la definició deia així: compatibilització més o menys harmònica entre la vida laboral i la vida familiar i personal. I llavors va ser quan ho vaig entrendre o vaig deixar d’entrendre-ho tot.

El meu desconcert ve de les xerradisses (que són les xerrades pels passadissos) d’alguns humans quan parlen de conciliació, com si la feina els hagués amputat tot aquell temps que segur que si en poguessin disposar ho farien per dedicar-lo amb devoció a la família. Paparrutxes! perquè molts d’aquests que tenen tanta xerrameca bé que en fan de coses quan surten de treballar, i bé que tenen una família però potser és que són ells que no poden conciliar-se amb la família i no la feina que no els deixa conciliar. Perquè esclar, per fer compatible la vida laboral amb la vida familiar, primer has de construir l’escenari familiar i ser-ne actor amb paper principal que no tots els humans estan disposats a interpretar. Perquè amics, de vegades aquest paper pot resultar tan dur com gratificant, que no tot són aquelles fotos que mirem als àlbums, que quan les matemàtiques dels fills no s’entenen o la febre puja o quan quedes d’aigua fins dalt després de les dutxes negociades o quan el sopar és aquella verdura, tan verda que ni a nosaltres ens ve de gust menjar… Perdoneu, però molts humans beneeixen aquesta manca de compatibilització però la segueixen reivindicant perquè així tenen una coartada amb la certesa que mai hauran d’interpretar aquell paper de les paternitats i maternitats tan extenuant. Perquè construir escenaris és molt gratificant, molt enriquidor però molt cansat!

I compatibilitzar vida laboral i personal… És que no és personal la vida laboral? Què és ben bé el que cal fer compatible? Només ho vaig endevinar quan em vaig posar a feinejar. Com podia estar dedicada a la feina totes aquelles hores que constaven en un llibret que anomenen conveni i a més voler runrunejar, llegir i cantar? I fins i tot treure la pols que s’amuntega damunt dels mobles, passar l’escombra per dominar aquelles ovelletes de pols que rodolen pel menjador, emplenar la nevera… I a més descansar?  He arribat a la conclusió que ens hem inventat massa preguntes, hem inventat massa necessitats i ens hem complicat massa la vida, perquè necesitem tenir l’agenda plena per poder conciliar i compatibilitzar… i a vegades ens estem oblidant de viure, simplement. La vida de les fades no se subdivideix i, per tant, no s’ha de conciliar.  Perquè al cap i la fi, conciliar vida laboral, personal i familiar… de quina feina, de quina persona i de quina família estem parlant?