El blog de la fada despistada

Amics humans, que no tots amics ni tots humans, avui arribo esbufegant de tants periples que he hagut de passar per esquivar totes les xafarderies que alimenten aquells humans que no saben què fer-ne d’aquest temps tan meravellosament regalat ni per suposat a què dedicar-lo. Per això, les productores de televisió s’han inventat tota mena de reality-shows, que traduït literalment al català és una “mostra de realitat” tot i que, miris com t’ho miris, no és la realitat dels ben pagats protagonistes de les històries sino la terrible realitat de l’audiència que els segueix, que no és poca. Humans ocupats en seguir la grotesca vida de patètics personatges que es passegen descarats per la pantalla del televisor, un mirall de la inhòspita i avorrida vida d’aquests seguidors de sofà. Però sempre és millor parlar de com n’estan de seques les tomaqueres del veí que mirar de cultivar el teu hortet… perquè vés que no creixessin fesoleres gegants i aportessin una bona dosis de fertilitat en aquesta dessèrtica vida. Bufa!

No sempre és fàcil esquivar les xafarderies. Però tampoc ho és de senzill sortejar tots els esbufecs emesos per alguns humans amb posat retingut que mai res els sembla bé o sempre estan cansats. D’aquesta mena n’hi ha de ben plantats, de mal plantats, de rics i de pobres però tenen un comú denominador: sempre esbufeguen i per posar-ne un exemple parlaré de fulanita. Esbufega quan arriba a la feina perquè… “com va el trànsit” o “com van els trens” (que tot i ser una gran veritat, és la manera com la relata) o “quin matí m’han donat els nens” sense pensar que possiblement els nens estaran dient als seus amics de classe “quin matí ens ha donat la mare”, però això fulanita no s’ho pensa pas, no, sempre són els nens els qui la fan anar de cap. I esbufega a mig matí perquè un sol radiant es reflexa a la pantalla de l’ordinador “i aquestes persianes no hi ha manera que baixin mai bé” o perquè si plou “ara plou, ostres, vaja dia” (com si el sol el pogués millorar…). I quan torna d’esmorzar esbufega perquè “ja està bé… has vist a fulano que, amb el que cobra, i no és capaç ni de saber com funciona la impressora” (que segurament també és cert però potser tampoc ningú no li ha explicat, ni tan sols fulanita que, com a detall sense importància, treballa en el seu negociat). I ni a l’hora de plegar (amb una precisa puntualitat, esclar) és capaç d’emetre un esbufec d’alleujament: que si “he d’anar a buscar nens” (que tenint en compte que no surten de l’escola fins a les cinc i plega al migdia, potser li convindria repassar allò de que sumant hores, et resulten 120 meravellosos minuts); o que si “estic avorrida de pensar sopars” (perquè de fer-los ja s’encarrega l’assistenta); o que si “els nens ho desendrecen tot” (perquè afortunadament els nens tenen ganes de jugar); o que si “el meu marit arribarà tard com cada dia” (perquè ha de treballar per les hores que ha deixat de treballar fulanita i poder pagar l’assistenta); que si “no tinc mai temps d’anar al gimnàs”, que si “no hi ha manera de llegir d’una tirada”, que si … Bufa!

I ara, esbufegadors us proposo: i si enlloc de fixar-vos en tot allò que creieu que no funciona, us arremangueu i us poseu a treballar perquè funcioni una mica millor? I sobretot us pinteu un somriure perquè els qui us acompanyen no pateixin la malaurança crònica que irradieu.

I si veieu que una fada surt volant quan us hi acosteu, ara ja sabreu que dels “ai!” i de la rumorologia en tinc una al·lèrgia… que em fa esbufegar!