El blog de la fada despistada

Un amic sobretot 2.0 i una mica en 3D té més de 1.700 amics a facebook… “com per fer-te una festa sorpresa” li vaig comentar! Una festa no, però la seva enginyosa idea de geografiar un nou llogaret o poblet virtual i presentar-se a les primàries per a l’alcaldia va il·luminar el meu holograma (si és que els hologrames en poden estar més d’il·luminats). Vaig pensar que seria un bon moment i l’únic entorn on m’atreviria a presentar-me a la llista al nou Ajuntament del llogaret sense-nom. I dit i fet, ja teniu a la fada al capdavant d’una regidoria de gospel, nomenada per un alcalde que va guanyar les eleccions per golejada (ha influït el fet que no s’hagin convocat eleccions), que parla saturnià, el llenguatge dels números i el de l’humor, tremendament irònic i amb una capacitat superlativa per generar benestar, moviment i dinamisme entre tots els habitants del poblet. Un no parar. Un meravellós i harmònic no parar. I una fada musicant tots els moviments, totes les sintaxis, tots els moments… I uns vilatans virtualment consistents, amb sentit de l’humor, sentit mètric o simplement amb “sentit”, que ja és moltíssim demanar quan has passejat pels milers de xorra-comentaris que corren per la xarxa.

Un poblet on els vilatans són el que dissimulen que són en la xarxa dimensionada, on tots els humans són més carinyosos i extrovertits, tant és així que després de “postejar” s’envien petons o abraçades, a vegades acompanyades d’uns emoticonos que riuen o piquen l’ullet i… ai de tu si no ho fas, pots semblar l’ésser més desaprensiu del planeta. No sé perquè la dimensió en 3D torna els humans més esquerps i més ecuets; no s’abracen després de cada missatge que es transmeten ni molt menys fan aquest despilfarro de petons.

Xarxes, xats, correus electrònics, SMS, bústies de veu, sobredosi d’informació que és impossible de processar i qui digui que es pot fer, menteix decaradament. Ni tan sols els humans en femení ho farien: el mite de la dona multitasca també cau pel pes de tanta informació. Comenten els qui en saben (crec que són els estudiosos de la ciència, almenys els que van aprovar amb bona nota), tot i que no ho diuen com ho diem les fades, com més informació es vol processar més se subdivideix la neurona responsable d’aquesta tasca fins que queda tan diminuta que pren el relleu una substituta que no ha estat preparada per a aquests afers i d’aquí les patinades de memòria i les derrapades de sintaxis.

Amb això de ser fada vaig pensar que me’n sortiria amb aquest vertiginós món 2.0 i m’hi vaig posar… a totes bandes i per totes bandes em van assaltar: m’havia de moure amb agilitat entre el mur de facebook perquè una amiga havia llançat el solemne missatge que “el dia era molt assoleiat”, mentre escoltava un missatge que m’arribava del telèfon on l’emissari em comunicava que “no contestes al mòvil” (era evident, oi?), i passava a la pantalla del correu electrònic on m’esperaven vestits de dol (en una “negreta” insolent) més de 50 missatges que no sabia per quin criteri començar a obrir i que quan els anava obrint els tornava a posar de dol perquè requerien accions que una hora o una altra em matarien de cansament o a causa d’algun malefici per haver trencat alguna d’aquelles cadenes que sembla que si no et retornen és que no tens amics o altres estupideses. I així successivament, a qualsevol pantalla m’apareixein missatges com fletxes que ja no podia esquivar. De cop, havia de tallar de cop… “apaga y vámonos” i ja tornava al meu petit món en 3D, amb poquets habitants, que no m’avisen cada vegada que canvia el temps o canvien d’idea i on els missatges es transmeten per l’aire i no cal que els pinti de dol perquè mai s’amunteguen. Només podria seguir sobrevivint en el món 2.0 deixant de prestar atenció a tot allò i a tots aquells humans que no tenien un impacte directe sobre la meva vida (el mateix que havia fet per sobreviure en format humà en 3D).

I quan vaig estar preparada vaig tornar al llogaret 2.0 sense-nom amb un alcalde que parla saturnià, viu entre les notes d’un pentagrama (una història d’un saxo que el va atrapar) i tot està ple de sentit, musical, matemàtic, filosòfic, humorístic… Un llogaret que sap enxarxar enginyosament els seus habitants que passegen pels murs sense sentir-se atacats per xorra-transmissions… Veritablement en-xarxats. 

Ara ja ho sé: el problema no és la xarxa. Els xorres i els empanats ho són en 2.0 i en 3D.