El blog de la fada despistada

Tots ja ho sabeu perquè hi conviviu sovint amb situacions ridícules com les que m’he anat trobant durant la meva estada entre vosaltres. Avui us en relataré una que em fa molta ràbia perquè els protagonistes tornen a ser aquells petits menuts pels qui sento des de que soc aquí, una immensa predilecció, no només perquè sempre porten la cara bruta i mai se n’estan de dir allò que pensen en el moment que menys convé als adults que els acompanyen, sino també perquè són petis de mida i tenen idees molt grans!

La primera situació que em va fer enrabiar va començar amb un fi de festa en què els amfitrions repartien globus de colors als mini-convidats. De fet, després del primer minut de festa ja n’estava de malhumorada, un estat d’irritació proporcional a l’aversió que em produeixen uns locals “de moda” que els humans anomenen incorrectament happy parks o chiqui parks perquè en anglès sona més xic però no per això més happies. I deixeu-me que faci aquí una petita referència a aquesta mena de parcs infantils pels qui encara (afortunadament) no sàpiguen de què els parlo: es tracta d’uns locals amb inflables gegants, contenidors plens de boletes, tobogans enormes i uns paios disfressats de personatges ridículs que canten i intenten animar els més menuts, els més indefensos que no poden dessertar perquè no tenen prou agilitat o prou criteri. Si sabessin el mal que li estan fent a l’espectacle infantil, l’espectacle amb majúscules, on hi ha pallassos que cauen, que riuen, que només necessiten un nas però que només amb un nas vermell ja en tenen prou per emocionar, fer petar de riure i cultivar tot un teatre d’humans de totes mides. I no només els pallassos, també tots els actors que apleguen en els teatres, en el carrer, tant se val en quin espai, un públic de dents petites o caigudes: els qui canten i fan ballar amb només una guitarra, els qui amb uns titelles plens de pols encara et fan caure de la cadira… els “grans” grans de tots els petits espectacles!!

Pensava que ja havia superat el pitjor després de la cutre-animació de l’intermedi de la festa quan de sobte criden l’homenatjada a la pista per fer-li l’entrega dels regals. I ailas! Contra tota esperança, el que més em temia: l’exhibició indecent del centenar de regals que s’havien amuntegat a la pista i que la reietona anava mostrant un per un a un públic assedegat de diversió que s’aglomerava com en el circ romà al voltant de l’amfiteatre per emetre el judici sobre cadascun dels obsequis. M’ho temia i així va ser: els fadets es miraven… el nostre regal no acomplia les expectatives. Seríem llançats als lleons, el públic decidiria mort! Un conte! Seríem menjats per les feres per un conte! Un petit gran conte amb lletres que juntes formaven paraules, que juntes formaven frases i frases acompanyades d’il·lustracions per als qui les frases soles fossin massa complicades d’entendre… El petit príncep! Com els espectacles, era el nostre “gran petit conte”, el nostre “príncep” que va quedar xafat per 99 regals absolutament estèrils. 

I així va anar passant l’estona. No ens van llançar a les feres, que hagués estat una tortura més dolça que la que ens esperava. Pels altaveus s’escoltava que els de la festa “3” ja podien passar a berenar (que és com quan el torero entra a matar) i després d’ingerir un tastet de cinc estrelles (i dic estrelles perquè és el que vaig veure al vespre quan la meva panxa es recargolava) ja n’hi havia ben bé prou. Era l’hora de marxar.

I a la sortida, va resultar que el globus d’un dels mini-convidats era el que li agradava a la reietona de la festa, la que portava un sac amb 100 regals (99, perquè el petit príncep va tornar al seu planeta per no tornar mai més). El mini-convidat no tenia ni les més mínima intenció de canviar-li el globus, el blau també era el seu color preferit, però els plors de la reietona van alertar la reina mare que amb pas decidit es va acostar a la mare del mini-convidat i la cosa va anar així: “I per què el teu fill no li canvia el globus a la meva filla? Que no la veus pobreta?” deia la reina mare; “Li pots preguntar!” responia la mare del mini-convidat; “Va, canvia-li, no siguis dolent!” insistia la reinassa amb un to insolent que amb els crits de fons de la reietona feia que la situació fos d’allò més insuportable. El mini-convidat va ser implacable, era just, el globus blau era l’obsequi dels amfitrions de la festa. Quina paradoxa, oi? Però del “No t’ho deixo” en parlaré un altre dia perquè avui ja se m’ha fet tard.