El blog de la fada despistada

L’humor.. ai l’humor!!! No soc de pensar que el riure es va inventar a causa de l’enorme patiment dels humans, com pensava Nietzsche i ni de lluny em podria invair el nihilisme que havia impregnat tota la seva visió del món. Perquè les fades som més de pensar que tota vida té un significat real, no és un fet objectiu ni empíric perquè el significat i el sentit d’existir, de viure, no està definit a cap enciclopèdia ni a cap diccionari. Segurament si llegíssim o escoltéssim tots els savis i autoritats espirituals (no pel càrrec que ostenten sino per la immersió que han fet en la vida) podríem convèncer els més escèptics que tot plegat té sentit, però esclar, els humans no en tenen de temps per escoltar, per llegir… Què dic! Temps per escoltar-se, per llegir-se, perquè cada humà pugui anar definint el seu propi significat, personal i intransferible. Una servidora vola molt però té els peus a terra, no soc de buscar definicions al diccionari perquè amb tanta lletra em perderia… Però soc d’investigar i com més m’endinso en el bosc i passejo pels laberints, amb més serenitat busco la sortida, sense pressa, sense port i sense més. No busco respostes a tot ni trobo preguntes per a no res, em deixo viure perquè aquest és el significat de la fada. 

Però vet aquí que sempre hi ha un estat, un posat de cadascú que fa que tota incertesa, malestar i patiment ens ajuda a relativitzar aquestes circumstàncies de vegades tan estressants de la vida. Un recurs, que si el sabem governar, fins i tot Nietsche n’hagués trobat d’últim significat de l’existència humana! És el que ens fa relativitzar fins i tot les qüestions més profundes, no per frivolitzar-les però si més no ens ajuda a no ofegar-nos quan hi estem tan immersos que ens costa respirar. L’humor, quin gran invent! Quan no hi ha més sortida, hem de fer ús de l’humor. L’humor com a recurs, el que ens fa riure, el que ens fa meditar, el que ens fa bellugar els pensaments i l’humor com a posat de vida, el bon humor, que tots hi heu estat alguna vegada oi?

Però l’humor pot ser tan canviant!! I les fades ho sabem tan bé!! Hi ha el que popularment es coneix com a mal-humor i pot ser crònic o temporal. Qui pateix de mal humor crònic no és perquè no trobi significats, ni perquè l’envaeix una tràgica circumstància, ni per causes de la genètica; estic convençuda que els mal-humorats crònics són els éssers malífics del bosc, els agrada viure en el laberint i no s’arrisquen a trobar la sortida perquè vés que fora no hi hagués un món millor però esclar, perquè sigui millor cal polir-se i fa mandra, cal aprendre i no és fàcil, cal entregar-se i per això cal ser molt generós. Fa temps que ni el polsim de les fades pot curar aquesta dolència tan terrible.

Però no tots els mals-humors tenen efectes tan devastadors per als humans. El mal-humor temporal de vegades és necessari per agafar l’impuls que necessitem per “girar la truita”(que en diuen…) i poder capgirar una circumstància o un moment de la vida que ens incomoda. Qui no ha inflat el nas després de deu minuts de fer cua al supermercat a causa d’un caixer lent? A qui no ha posat de mal humor que li retirin el sucre de la seva dieta? (aquest mal humor pot ser una mica més llarg però és per causes químiques), Qui no ha maleît el veí quan et tortura amb la música de moda que no t’agrada? O quan et posen una multa d’aparcament? O quan el banc t’escriu cartes de números vermells? O quan et tanquen als nassos la farmàcia quan has fet una carrera de “pierna no te menees” perquè passa un minut de les vuit? O quan tots els despropòsits que he citat et passen tots de forma successiva? Mal-humor passatger, perquè ve i se’n va. I marxa perquè li has donat la volta de 360 graus i ja res té la importància d’aquell moment d’aletes de nas inflades amb què s’acompanya el mal humor i el rostre es relaxa i s’hi dibuixa un somriure, que per suposat, allarga la vida i és molt més enriquidor.

I el significat de la nostra existència? Llegiu-lo entre somriures i amb bon humor. Sense por i perseverant. De vegades no cal buscar-lo, deixeu que us trobi… només heu d’enfocar bé la vista cap endins enlloc de mirar sempre cap enfora i apendre malabarismes per saber capgirar la vostra interpretació quan quedi atrapada en el laberint.