El blog de la fada despistada

Retenció! Qui no ha estat afectat alguna vegada per una retenció? Retenció a la carretera, retenció de líquids o retenció d’idees (quan s’aglomeren en el cervell i el  trànsit neuronal es bloqueja). Només sentir aquesta paraula ja em deixa sense circulació! Fa uns dies, em llevava com cada dia a tota pastilla per no arribar tard al centre d’operacions on em tenen contractada i un cop fets tots els rituals matiners, no tots, com després vaig saber, vaig arrencar el fadomòbil i cap a la ciutat, però ja em colpia una sensació que aquell seria un matí diferent. Al minut 15 del meu trajecte i com un tsunami sòlid, patapam! allà que teníem una retenció. Sense pietat. Al minut 16 una multitud de pensaments es barallaven pel meu cap per fer-se sentir els primers: “hi haurà hagut un accident?”, “serà només una falsa alarma i després del túnel ja tot anirà com una seda?”… Incertesa, dubtes que anaven in crescendo a mesura que passaven els quarts. Després de 60 minuts, els meus pensaments ja estaven tan esverats que no sabien ni què es deien. I això ja ho tenen les retencions, t’obliguen a pensar, a sentir, per això el govern les promou, no en volen de caps buits, els volen atabalats!

Ben bé que semblava el “N” Auto-Congrés de Retencions a les rondes, això si, sense breaks i amb molt soroll. No en sé res de la resta de retinguts, em temo que sóc l’única que va arribar al seu destí una setmana després: alguns potser ja han traspassat, segurament altres encara són a la UCI per afectacions a la coronària (que ve a ser la catenària de les artèries), alguns humans encara caminen després que van abandonar el vehicle qui sap on.  Però, els supervivents vam pensar i molt. I així estem, sense saber si farem vaga, si anirem a votar… la mega-retenció promoguda encobertament pel govern va tenir més èxit del que segur tindrà la vaga perquè déu-n’hi do tot el que vaig pensar!! No he pogut endreçar cap dels pensaments que durant més de tres hores van circular lliurement pel meu cap de fada però els compartiré amb vosaltres perquè si algun poder us he encomanat el pugueu utlitzar per alliberar-me d’aquest terrible segrest neuronal.  Disparo, així, sense més: al minut 0 de veure files i files de cotxes aturats vaig emetre la primera paraulota, era tan malsonant que vaig perdre les aletes de purpurina  i em van sortir pèls indiscrinadament; al final del primer minut ja havia emès més de deu paraules malsonants i ja semblava un troll. I a partir d’aquí els pensaments: “el proper dia, mitja volta i cap a casa”; “buscaré una feina més aprop”; “i ara tinc ganes de fer pipí”; “justament avui que havia d’arribar aviat”; “on he deixat el bocinet de galeta?”; “no sé si la convocatòria de vaga tindrà massa èxit”; “toros, braus, i aquí tots amb les butxaques buides!”; “política d’immigració? D’immigrants cada begada més, però política?”; “i ara ens pugen el 4,8% el rebut de la llum i no sé on vaig deixar les espelmes que vaig comprar”; “qué bé que em senta anar a córrer de matinada!”; “quin dia devia ser l’aniversari de la mare? Ja m’he tornat a oblidar”; “se m’ha adormit la cama”; “això és insuportable”; “què fan avui per la tele?”; “què diuen aquests del PP, ara visiten barriades? canvio d’emissora, no els vull sentir parlar més”: “un dia d’aquests comença la tardor”; “hauré de buscar un pla de finançament, si no aquest any hauré de creure més que mai que els reis existeixen”; ““ui! no aguanto més, he de fer pipí”; “ja estic convençuda: he trencat amb els sindicats, jo soc una fada moderna i ells encara viuen a l’edat del metall”; “els nens no aniran de colònies… i si ens posem tots a fer la pataleta?”; “diuen que vénen pluges, però això de tant en tant sempre ho diuen”…

I no sé encara com, vaig arribar al centre d’operacions. No va ser un bon dia tot i que era una mica més alta, una mica més prima (no havia esmorzat), una mica més neuròtica i una mica més de tot. Des d’aquell dia, no surto de casa sense haver fet el pipí, esmorzada i sobretot sobretot pensada!