El blog de la fada despistada

Avui us vull parlar d’un fenomen que, amb una velocitat vertiginosa, es va estenent per les rodalies del fadauet i més enllà del Burriac. Es tracta de les bellugadisses d’alguns humans a tota hora i sempre abans d’alguna activitat fonamental: abans que surti el sol (imprescindible perquè tinguem un nou dia), abans de dinar (combustible indispensable per anar fent), abans de dormir (indiscutiblement l’activitat més fonamental) o abans de la dutxa (activitat insubstituible). Humans vestits amb sabatilles d’esport, calces curtes o llargues, samarretes arrapades i complementats amb uns taps a les orelles que emeten soroll, compta-passes, cronòmetres i no sé pas quanta més instrumentació! Que en són d’extranys els humans!

Una servidora, quan es tracta de fenomens, allà que em busquin que m’hi trobaran. Em vaig enfundar unes malles, un mocador que m’aguantés el “desmelene”, unes sabatilles esportives fluorescents i, a falta de tecnologia adaptada per a les fades, vaig posar-me un rellotge quasi-de-paret al canell i “andandu”… I vet aquí que no havien passat cinc minuts del meus run-runeig que ja veia com anaven i venien els protagonistes d’aquesta història, empapats de suor, posant bona cara com aquell qui res quan es creuaven els uns amb els altres. Per suposat, jo també m’hagués afegit a les mirades còmplices però és que no em veien!! Mentre ells corrien amb la mirada altiva (la carrera fa orgullosos els corredors) i s’intercanviaven tota mena de salutacions jo m’estava arrossegant per terra com un cargol! Massa extrany tot plegat … Això de córrer no ho feien perquè si, ningú no les fa aquestes coses perquè si.

Després d’un llarg i temerari treball de camp per seguir ben d’aprop aquestes corredisses (que alguns anomenen “córrer”, els que saben idiomes li’n diuen “running” i jo penso que és més una mena de run-runejar que ningú sap ben bé què és); després de suor i tiretes i que ara ja no sé caminar perquè tot ho faig corrents, vaig descobrir que no eren un cos de voluntariat esportiu sino funcionaris del “corre, ve y dile” en el sentit més literal de l’expressió. Es tracta de crear un efecte viral del missatge que ha de ser comunicat (seria el “dile”), fent-ho a tota velocitat (per això cal fer-ho correns) però que enlloc d’utilitzar les eines digitals s’utilitzen les cames, i de quina manera!!! Un ofici curiós: no hi ha aturats sino que cada vegada se’n mouen més.

Escriptors, filósofs i artesans d’altres oficis no tan cansats han escrit sobre els que run-runegen i sobretot de l’acció que fan: córrer. Exalten els valors que es fomenten: la perseverança, la constància, la capacitat d’autosuperació, la capacitat de sofriment, el control de les pors. Si no us ho creieu, llegiu en Murakami a “De què parlo quan parlo de córrer?”. En Murakami allibera els pensaments mentre corre i a mi se m’amunteguen a cada esbufec; més que autosuperar-me, la carrera em supera; la constància persevera però també ho fan totes les pors. I per cert, fa una estona, mentre escrivia aquesta crònica, m’han comentat que “córrer” no és un ofici i no està remunerat… Caram! I ara què en faig amb la investigació? I amb les sabatilles d’esport fluorescents? I amb els taps sorollosos que m’he comprat? I amb el rellotge quasi-de-paret que m’ha abonyegat el canell?

Què punyetes! deixaré la investigació però seguiré les corredisses ben d’aprop. No pretenc alliberar-me ni autosuperar-me, ni capacitar-me per al sofriment (que d’això ja he superat tots els crèdits sense córrer), ni seré mai de la colla dels “MaimeKansu” perquè amics, quan la fada run-runeja sempre es cansa. Simplement run-runejar, així, sense més. Murakami ha pensat molt i ha compartit en 152 pàgines la seves vivències al voltant d’aquesta pràctica. Jo soc més realista i ho he fet en aquest breu i gens-remunerat relat.