El blog de la fada despistada

Sempre m’he preguntat perquè hi havia tantes persones en els funerals d’amics i familiars de posicionament màxim en l’escala de lligams que estaven pendents de cada gest, de cada llàgrima… un gran públic de les petites i continuades performances improvisades que s’anaven representant i tan pocs (per no dir cap) que m’esperés a la porta de casa amb una bona truita de patates. 

No sé perquè s’han de perdre els bons costums. Quan una contrarietat emocional et colpeja, la família (la que tu has escollit, que no la biològica que, en alguns casos, també és família en aquest benentès) i els amics són un coixí molt suau per cada caiguda que fas en l’ascenció de la muntanya del dol. Primer t’acompanyen, t’escolten, t’abracen .. però cada vegada menys perquè tots hem de continuar amb les nostres vides. Però en els moments més difícils, no us podeu ni imaginar quins efectes més extremadament beneficiosos pot tenir la presència inesperada d’un amic a la porta amb una bona truita de patates i una coca de iogurt!