Qui és la fada?

This is me

Els origens

En el món dels humans, segons la partida de naixement soc una fada barcelonina que formo part d’una extensa família, majoritàriament masculina. La nostra llar era talment un esplai. A més de la iaia, els set germans, els pares i el periquito (el meu pare tenia aquesta mania d’acollir els ocellets engaviats de la rambla dels animals), sempre hi venien els amics de tots. Em penso que més d’un està inclòs en el llibre de família, censats a casa, segur.

Estius en bicicleta, vivint el dia i els vespres pels carrers i les fonts de Viladrau. No és que no tingués casa, perquè m’han explicat que, a l’hostal on hi passàvem les vacances, els meus pares hi havien fet reserva d’habitacions perquè tots tinguéssim un llit per dormir.

El pas per l’escola

El pas per l’escola de monges on hi sortia més d’un dia amb la bata trencada de jugar tant i tan bestialment, que la meva mare humana no donava a l’abast de cosir botons i roba esparracada. Al cavall fort, al “pilla pilla” i a veure qui pillava més fort, sobre patins, fent tombarelles i arrancar cebes … i aquí si que la bata tenia el destí del cistell de roba avariada. Amb trenes o cuetes i pantalons de pana, era una bona estudiant. Però tot i així, sempre anava a parar al passadís i amb una anotació a l’agenda que havien de signar els meus pares humans (penseu que hi havia un ventall de lletres, de l’A a l’E, per valorar el nostre comportament). Les estones al passadís són les que van anar alimentant la meva imaginació, la meva curiositat i la certesa que les parets d’aquella escola eren tristes i necessitaven colors i dibuixos, enlloc de retrats de vells fantasmes amb sotana.

El pas pel col·legi de capellans, els que ara surten a les notícies, no va ser massa diferent. Passadisos interminables on hi corria amunt i avall cada vegada que em convidaven a pensar. Potser perquè ja intuien el meu potencial creatiu o potser perquè els profes no sabien com fer-me estar quieta (abans no se’n sabia res de TDAH).

Una fada despistada, disfressada de joveneta eixerida, que va saber despistar a mestres, monges i capellans.

I ja no vaig parar mai més de bellugar-me. Per les tecles d’un vell piano que vaig abandonar quan em feien seguir estrictament el que estava dibuixat en una partitura. De fet, era un clau que manava i donava pas a unes notes esclaves que només podien bellugar-se per un pentagrama, que no deixa de ser un eufemisme de presó. M’entristia i el jurat que m’avaluava al Liceu em feia por.

El pas per la Universitat

Em vaig llicenciar en Filosofia i Lletres (Història) a la UAB. I volia ser mestra. I per ser mestra resulta que necessites que t’ensenyin una mica com va això de transmetre coneixements dins d’una aula plena d’estudiants jovenets, que, potser, també viuran estones al passadís. Així és com vaig obtenir un certificat que em feia apta per a aquesta missió. Però, per a una fada amb experiència en passadissos i xuletes no em calia aquesta validació. No tenia cap garantia del meu mètode però sabia quin no funcionava.

El pas per la professió

Professora i comunicadora. Entusiasta. Un privilegi el meu pas per les aules i el meu pas en el món de la comunicació en 3D i digital.

Un tip de revistes, webs, xarxes, butlletins, protocols, actes, jornades, formacions, reunions, cansament i creixement, aprenent dels millors mestres i dels millors líders i aprenent a conviure amb caps i companys grisos i intoxicats. De fet, encara no n’he après perquè no en vull aprendre. Em quedo amb els que ja són un referent per a mi. I per això em sento immensament agraïda, d’haver tingut tan aprop aquests mestres de la professió i de la vida que han deixat tanta petjada en aquest cervell de fada curiosa i entusiasmada.

Aquest pas està detallat en una xarxa que ajuda connectar professionals, on tothom hi té un càrrec. No sé perquè ho fan això, perquè no és el càrrec el que els defineix. En fi, vaig pensar que, si aquestes eren les normes de la xarxa, també me’n posaria algun. I aquí estic, a Linkedin.

El pas per molts camins

I la dansa, la barra de ballet, el mallot que sempre portava del revés, i el tutú que em xiflava i les sabatilles i els espectacles i els escenaris i les rialles darrera el teló i les esbroncades quan no recordava quin pas tocava i els assajos asseguda al terra abans de tornar a repetir. Sense parar de bellugar-me. Era un espai segur per a les fades amb TDAH.

Colors, lletres, teclats, bicicletes, trenetes, nancys, ganxet, clics, paraules, festivals, Abba, tutús, passadissos, xuletes, xerrades, zipi i zape, la rue del percebe, los cinco, els misteris d’Aghata Christi. I plors. I pors.

El pas més significat

La màgia d’uns fadets, que també vaig disfressar de personetes humanes. Era quan arribàvem a casa, al nostre fadauet, que donàvem corda a les aletes per donar llum a un món que, a vegades, es torna fosc.

Un secret, shhh … som la neus, el lluís en pau.

I avui

Una #fadamaredespistada, que no pot ser més fan dels seus fadets, ara ja fadots. I un humà que vaig conèixer i el cor em va petar (crec que en el llenguatge d’aquesta Terra se’n diu enamorar). Vivim en un fadauet ple de música, paraules, lletres, contes, llibres, colors i bolígrafs, llibretes, espelmetes, pedretes de colors, cistells, amics i la porta sempre oberta per deixar entrar totes les bones persones humanes que ens donen llum.

No us penseu que tot està pintat de colors. No sempre els passos han estat fàcils, no sempre les parets han brillat, no sempre la màgia ha funcionat, no sempre hem aplaudit, no sempre les tecles sonaven, no sempre ens hem sentit apresos ni entesos. No sempre. Pors, plors i tristeses. Però mai sols. Sempre arremangant-nos per fer-nos costat. I per això també em sento agraïda, immensament agraïda. Sé que quan m’estic enfonsant hi ha uns xarxa que fa que el cop no sigui tan fort i, que si ho és, sempre hi haurà a punt una tirita i una abraçada perquè no faci tan de mal.

Gràcies!