El blog de la fada despistada

Al planeta de les fades, aquell meu planeta petit i bufó on l’esport de viure és tan fàcil, les fades mai ho acabem de ser fins que no hem passat per una etapa d’aprenentatges, de recerques, de convertir els interrogants en exclamacions… I quan ens sentim preparades, la fada-mestra ens reconeix la nostra tasca i ens fa un immens regal: la vareta estrellada. La vareta que ens portarà allà on vulguem sempre i quan siguem capaces de construir el camí que ens hi ha de portar. Per això hi ha fades que s’estrellen: la fada-mestra els dóna els recursos i l’acompanyament però no en saben d’utilitzar-ho… i ai làs! que acaben sent fades estrellades.I vet aquí que en aquest gran contenidor que anomenen planeta terra, on vaig aterrar-hi fa anys i panys en alguna missió especial (qui sap quina!), també m’he topat amb tota mena d’humà-mestres. Tota mena, però només comptats amb els dits de la mà els qui saben volar com les fada-mestres del meu planeta… No porten ales però saben com fer remuntar els human-ets que pel que sigui no ho tenen fàcil. No tenen vareta però quan els saps escoltar parant bé tots els sentits, fins i tot el del cor, els interrogants donen pas a les certeses i les certeses a les admiracions i les admiracions a l’empenta de voler seguir qüestionant, desvetllant i exclamant… Comptats amb els dits de la mà.

La meva vareta. Sí. Tinc la meva vareta estrellada i un caminet. No tinc cap paper com aquests que donen en aquest planeta quan acabes una etapa i una mena de jurat considera que estàs preparat per a l’etapa següent. Jo conec fades-estrellades i pensava que potser amb aquest paper els humans no s’estrellaven. No ho fan literalment com les fades però amb el temps sé i he comprès que existeixen molts humans-de-paper-mullat.

Avui en veu alta et parlaré, fada-mestra i ho faré despullant totes les meves paraules davant el petit auditori d’humans que em llegeix. I ho faré perquè em vas escollir a mi per fer pràctiques a la terra (una mena d’erasmus interplanetari). I perquè vaig arribar molt perduda però …

Ja ho saps perquè ho hem comentat moltes vegades quan ens pensem. El treball de reconstrucció personal i creixement en el qual m’has acompanyat tan d’aprop i que no hagués estat possible sense tenir-te al costat és amb tota certesa un dels valors intangibles més importants que estan a la meva motxil·la d’aquesta vida meva d’humana.

Tots aquests anys d’aprenentatge ha estat la tasca més difícil que hauré afrontat mai. Un treball de camp, movent amunt i avall la vareta (assaig-error), que ha fet possible que aquestes carpetes plenes de fantasmes reals i de ferides s’obrin i es tanquin amb un toc suau. Com amb cada “apunt” mica en mica he anat construïnt el que està sent una vida molt intensa i molt plena malgrat totes les adversitats. Quin màster, eh?

No sé com es pot agrair a una mestra aquesta brillant tasca d’acompanyament. Suposo que el millor reconeixement és el resultat d’aquesta abnegada feina que hem fet. Fada-mestra, sento com dins meu ha anat arrelant un arbre ple de fruits, i que ara puc començar poquet a poquet a gaudir dels colors i del gust. I a fer-ho amb serenitat. Sense aquest treball de camp, no hagués estat possible.

Queda molt per fer: murs per reforçar (perquè les fletxes de l’”enemic” no traspassin i no em quedi emocionalment indefensa com ha passat tantes vegades), aprendre a simplificar i anar trobant la comoditat dins meu sense necessitar i buscar permanentment l’aprovació del meu auditori.

I sí, crec que totes dues ens mereixem una medalla i un reconeixement. Tu has estat la meva MESTRA de vida-humana i jo he volgut aprendre i aquí estic, he pogut sobreviure i començar a viure sense ofegar-me.

I encara no vull tornar tot i que a la meva bossa de viatge ja hi porto dues varetes estrellades. No. No tanco cap llibreta perquè vull continuar treballant. Vas ser tu la que em va ensenyar que sobretot els funamulistes (que estem sovint a la corda fluixa) no podem baixar mai la guarda.

Mentrestant només vull dir-te gràcies!
No tindré mai prou paraules ni prou relats… Els relats d’una vida que sempre acaba en SÍ!