El blog de la fada despistada

Una tarda qualsevol. Arribo al fadauet després d’un llarg dia feinejant amb aquella alegria que tenim les fades quan anem de cap per avall mal convençudes de que tot ho abastem… (i amb aquella mania de desviar-nos del tema. Torno). Havia sortit ben aviat al matí, tot estava al seu lloc, fins i tot la fil·lomena que fa anys i anys que viu en un raconet del sostre. I els llibres i fins i tot el monopoly estaven en els prestatges que els corresponia de lectures variades i “jocs de terra variats” (no sé qui es va inventar això de jocs de taula. Nosaltres mai hi hem jugat, a la taula).

Els fadets dormien, almenys si que ho feien els vint ninus que dormen amb ells (el que fa vint i u mai dorm. És el guardià dels somnis i el que decideix quins es reciclen i quins van a la deixalleria. Una gran feina, de debò).

I de tornada, una volta de clau i “bufa”! Tot s’havia bellugat de lloc (potser quan marxo de casa al matí tots es posen a practicar encanteris. Tots i tot. Ves que no hagin trobat la vareta, aquella vareta mig avariada que va venir amb mi sota l’ala quan vaig aterrar en aquest planeta ple de despropòsits). Un mitjó amb forat a la taula d’estudi, el peluix amb calçotets de batman, en el terra un arc de sanmartí de llapis escapats dels estoigs, i els clics indis estaven mirant atentament els llibres de text (els en diuen així a l’escola tot i que tots els llibres tenen textos, sobretot els d’estudi, oi?), que havien saltat de les motxil·les

De fet, ja era això el que esperava… però calia posar ordre. Ja era hora de sopar. Només quan va aterrar un mitjó d’aquells de mitgeta (per jugar al xuta-xuta, crec que així li’n diuen a passar-se la pilota mentre un paio va fent crits), només llavors vaig dir emfatisant cadascuna de les paraules: “I tu això, ho faries a l’escola?”.

Com ha canviat el conte, oi?