El blog de la fada despistada

Advertiments: no proveu de fer un trasllat si no esteu sencers físicament i psíquicament. Fa dos anys vam fer l’últim trasllat i vaig apuntar:

“Aquests darrers dies em sento com una fada sense conte de fades. O un conte molt poc ortodoxe de com hauria de ser un conte de fades. Ara ja sé què passa amb la meva moguda i intensa vida: hi ha hagut un desgavell de pàgines i els contes s’han fet un embolic. Tan aviat estic en un còmic de Tintín (amb molts viatges… però emocionals), després salto a les vinyetes de Mafalda…, de sobte em trobo enmig d’un tiroteig al costat d’un paio molt prim i alt i que fuma … i en pocs dies estaré atrapada a “la rue del percebe”… Perquè ens tornem a traslladar!! En fi, un disbarat. De fet, han afegit una clàusula al conveni dels treballadors on es contempla un dia de permís remunerat per trasllat de casa i han afegit.. “sempre i quan només sigui un trasllat per any”. I per a nosaltres ja serà el quart. Sabeu com em sento? VERTÍGEN, molt vertígen.

I la frase de l’any, amb diferència, és la del meu marit el dia naterior al gran moviment: “Jo, hi haig de ser?”. És com titularé un dels llibres que faré quan em jubili (“Diari d’un trasllat. Jo, hi haig de ser?”). Després ens preguntem tantes vegades per què som diferents homes i dones, i perquè hi ha tanta literatura…. Si és que homes, els llibres es fan sols!! Doncs tenint en compte que, en principi, forma part de l’equip i que s’haurà de dirigir una operació més espectacular que “operación triunfo”, la resposta és “si, si que hi has de ser”.