El blog de la fada despistada

Val, aquests dies no paro de rebre mails dedicats a mares ulleroses, entregades, cansades, despentinades, ventafocs tipus gremlins que, entre rentadora i rentadora, poden fer quatre ratlles per escriure la carta als reis. I amb un somriure sorniguer ens hi identifiquem, justifiquem el nostre aspecte, el nostre cansament. I els reis reben les nostres cartes, uns reis atabalats que no saben quin maquillatge, quina crema antiulleres, quin rellotge i quins llapis poden inventar-se per pintar aquest descomunal desordre maternal. És el moment de la sublevació! Però quina sublevació? Si és que em retraten!! Em llevo sempre tard perquè em costa molt obrir els ulls i ja no parlem de destapar-me!! Miro el despertador i “jo-der” …a tota pastilla sota la dutxa mentre em rento les dents… vestint-me baixant les escales i passant pel quarto dels minicapdevilas “capdeboletes desperteu-vos!!! Me’n vaaaaaig volant”. Petons, abraçades i més petons i més abraçades.  Agafo el paquet de galetes fontaneda digestive, faig un petó al ramon amb l’esbranzida que porto… i frenada derrapant perquè he de tornar enrera perquè m’he deixat el mòbil (que s’ha estat carregant tota la nit), arribo a la porta, surto i torno a entrar… m’he deixat les claus… surto i amb sort no he de tornar… Poso la mà al bolso i “on carai estan les claus?”. Comença l’operació buidada i comencen a sortir xiclets, papers, pinta, crema de mans, bolígrafs, llibretes, ulleres, tirites, blaisters amb tota mena de pastilles (pel mal de cap, per l’al·lèrgia, pels dolors menstruals, en fi, per totes aquelles petites tares que van sortint amb l’edat). I allà a un racó… les claus. Entro al cotxe, intento respirar mentre l’engego.. i en marxa…. em poso el cinturó, em poso el tovalló gran sobre la falda (ara ja tinc el boc&roll) i en agafar l’autopista començo a assaborir les galetes. I sona el telèfon i s’activa el bluetooth i no tinc ni idea de com funciona… I l’agafo com si fos un walki talki i és el ramon que em pregunta si tinc la seva cartera. I si, la tinc i estarà amb mi tot el dia, no puc donar la volta. Ja estic  a l’autopista. I si tot va bé arribo a la feina, despentinada, esbufegant, fent un soroll esgarrifós amb les sabates que ara em dóna per portar de taló i anunciant un “booon dia”. I llavors, quan m’assec i crec que seré una persona equilibrada… veig que m’he posat el jersei del revés i que la llet de soja de l’esmorzar em bessa de la bossa i em taca els pantalons… 

Una feliçment esverada, la vostra fada feliçment esverada!

Molts petons a tots els feliçment!!
neus.