El blog de la fada despistada

Avui i fa uns dies hi ha un tema que em té molt pre-ocupada (espero no perdre mai el prefixe i no haver-me’n d’ocupar) que titularia “Vides paral·leles”. Aquestes últimes setmanes, des de diferents fronts, m’arriben notícies de separacions, trencaments i persones que estan vivint en un doble escenari: de dia són prínceps o princeses envoltats de boniques paraules, perfums, vestits que els afavoreixen i cafès en bars d’època. Al vespre, quan arriben a casa, com la ventafocs, desapareix l’aroma a cafè, el perfum s’esvaeix, les paraules (si n’hi ha) són sintètiques i afòniques i els petons passen només lliscant per la galta.

Dos escenaris: en un ets príncep o princesa i en l’altre ventafocs. No som princeses ni prínceps ni ventafocs. Les papallones a l’estómac, després d’uns quants anys de convivència només queden en els dibuixos que ens fan els nens; les llargues jornades de treball ens retornen a casa ullerosos; tots tenim aquell mitjó una mica foradat i tots en pijama fem una mica de riure. Però som nosaltres i la persona a qui hem escollit.

I l’escenari no és negre, és real. I la pintura la posem nosaltres quan, amb el pijama, amb les ulleres i sense perfum encara tenim ganes d’agafar-nos de la mà i respirar en pau. Qui vulgui les papallones, que surti amb el salabret i no torni, almenys que no torni per fer mal. Sort dels Boney M. i dels sugus.

Les fades no es poden enamorar però em vaig despistar i vaig escriure ara fa onze anys els  meus vots a un humà que vaig trobar suat en un gimnàs. No sabia ben bé què havia de declarar i movent el nas i d’una tirada li vaig dir:

No et puc garantir una vida plàcida, ni estabilitat.
No et puc garantir que recordi el dia del teu aniversari.
I no et puc garantir no tenir por i voler apretar a córrer.
Tampoc no et demanaré mai que recordis el meu aniversari.
No et demanaré mai que m’acompanyis en els meus projectes.
I sobretot mai no et demanaré que renunciïs a allò que fa de tu qui tu ets.
I sentiràs que estic al teu costat,
que la muntanya russa no és tan perillosa com sembla,
que tots els colors que m’envolten no produeixen ceguesa
i que no tot ha de tenir una explicació lògica.

Astorat, tots van quedar astorats. Avui seguim junts.

La màgia existeix.

la fada despistada
març 2009